El tema d'avui tracta sobre les aules obertes i dels alumnes que les realitzen. Les aules obertes, ofereixen a l'alumnat la realització d'activitats manipulatives per potenciar la seva motivació i el seu aprenentatge. L'assistència amb aquestes aules, sol ser un alumnat amb DA en diferents àrees/assignatures instrumentals, alumnes amb problemes de conducta i nouvinguts. El treball d'aquestes àrees és manipulatiu, és a dir, a través de les TIC o amb altres instruments, segons la tasca (cuina, mecànica, fusteria, etc.).
El dilema plantejat en el titular, la discriminació, dona molt a parlar. Per un costat, discriminació amb aquell alumnat que no pot realitzar les activitats de l'aula oberta, és a dir, els que no mostren DA. I per l'altre costat, sempre s'ha dit que l'alumnat que assisteix a l'aula oberta, són aquells alumnes més conflictius.
Bé, crec que tots els alumnes haurien de tenir la oportunitat de treballar les assignatures instrumentals d'una forma menys teòrica i més pràctica. A classe es va devatir, que era injust que avaluessin als alumnes amb DA d'una forma diferent als que no tenen dificultats. Mirat així, sembla correcte que si tenen dificultats, se'ls doni una oportunitat i que la seva avaluació no sigui tan severa. Estic d'acord en que s'han d'ajustar els currículums escolars i els continguts perque tothom pugi aprendre, però...., aquests alumnes amb DA, han de ser conscients que en el món real, no els baixaran el llistó.
Al final del debat, va quedar clar que s'ha d'avaluar l'esforç individual comparant-lo amb el progrés del grup. És a dir, possiblement un alumne amb DA s'hagi esforçat molt però no ha arribat als objectius de l'assignatura, no li podem adjudicar per exemple un notable, cosa que es fa, si realment no ha arribat als objectius. Estem enganyant a l'alumne i creant-li falses expectatives. Se li ha de reconèixer el seu esforç i dir-li que segueix pel bon camí, que ho pot aconseguir, i simplement posar una nota més real, real en la societat (un aprovat o un bé).
Clar, el debat es va donar, perque una de les companyes va recordar que era injust que quan ella era petita s'esforcés i obtingués la mateixa nota que un alumne amb DA. No estic dient que se'ls hi posi més difícil, els hem d'ajudar a motivar-los a través d'aquestes activitats especialitzades, que aprenguin d'una forma més senzilla però avaluant-los justament. I com sempre dic i penso, els alumnes sempre poden fer més del que mostren, els hi tenim que posar les piles!
M'agradaria comentar un cas d'un noi que conec, que ha arribat molt lluny a pesar de les expectatives que tenien d'ell. És tracta d'un noi que no va acabar l'ESO i que tot el professorat el donava per perdut, que no faria res de bo. Doncs bé, actualment, està acabant una enginyeria. Ara que per arribar fins aquí, ja he comentat, que no es va treure l'ESO. El recorregut i l'esforç que ha tingut que fer per arribar on és actualment ha estat sorprenent. En qüestió d'uns anys, es va treure l'ESO, va fer un cicle mitjà, després el superior i finalment va accedir a la universitat. Aquest és un exemple d'esforç i superació. A vegades aquest noi, hem comenta que li agradaria veure als professors que no apostaven res per ell i posar-lis a la cara el títul universitari. Per cert, també treballa per la universitat.
Així que ja veieu, tenim l'obligació d'avaluar justament però també de potenciar la seva motivació i autoestima.
En la meva opinió, la igualtat no és justa.
ResponderEliminarÉs a dir, en aquest cas, avaluar a tot l'alumnat segons els mateixos criteris seria poc professional.
Si existeixen aquests tipus de recursos, com les aules obertes, els PI, les UEC, etc., és precisament perquè no tot l'alumnat pot assolir el mateix nivell d'aprenentatge. Les diferències individuals són les que marcaran les expectatives REALISTES de progrés.
No trobo que sigui posar-lis més fàcil aconseguir el títol, sinó què, si aquest alumnat té una sèrie de dificultats, se'ls ha d'ajudar i se'ls ajuda motivant-los i buscant maneres de fer més afins als seus interessos.