"Mam"???

En la sessió pràctica que vam realitzar el dimecres, vam poder veure un vídeo sobre l'enfocament comunicatiu aplicat a un grup classe. Hem va aparèixer interessant, molt interessant i pràctic.

Aquest enfocament intenta ensenyar l'aprenentage oral i escrit de la llengua a partir dels propis interessos i motivacions dels alumnes, utilitzant qualsevol circumstància (en l'aula ordinària i fora d'ella). A més a més, no sols aprenen els alumnes la llengua, sinó que també aprenen pautes d'interacció amb els altres, com l'escolta i el torn de paraula. També afegir, que en aquest enfoc no és el professor el protagonista, és a dir, no es tracta d'una classe directiva i magistral. Tots els alumnes tenen la mateixa possibilitat de participar, això si, amb una figura de moderador (el professor).

És un tècnica molt ben pensada per portar-la a terme amb nens nouvinguts, que sí que enten la llengua però mostren dificultats alhora d'expressar-se amb ella. El fet de que el professor apliqui temes d'interès pels alumnes, minoritza aquestes dificultats i afavoreix la interacció.

Hem va agradar molt quan els alumnes jugaven a metges i pacients. També hem va sorprendre com un joc tan senzill, pot tenir diverses aplicacions i es puguin aprofitar certes parts del joc per aprendre concretament a escriure o a llegir. Com per exemple, el fet d'escriure els medicaments que el pacient ha de prendre; primer s'ensenya a l'alumne a escriure correctament i després s'ensenya a llegir el que s'ha preescrit (tot en una tasca aparentment senzilla).

Una escena que hem fa fer molta gràcia i que no té res a veure en l'aprenentatge de la llengua, és que realment, els alumnes que feien de pacients i que s'esperaven a la consulta, estaven fent veure que fullejaven unes revistes, com fem els adults. Vaig riure, perque en la realitat, en les consultes, no hi ha manera de que els nens s'estiguin quiets encara que els donis alguna revista interessant o adequada per amb ells.

Es va comentar quin efocament teòric s'aplicava en aquesta tècnica i es va arribar a la conclusió, que el model teòric que el representava, era el de l'aprenentatge socio-cultural de Vigotski (zona de desenvolupament pròxim).

Per acabar, una única cosa que no hem va agradar i que tampoc té res a veure amb el tipus d'enfocament, va ser la conduta cap als nens de la primera professora que va sortir al vídeo. Penso que als nens no se'ls ha de tractar com a nens a partir d'un to tan infantil, però sí posar èmfasis en la forma de comunicar. Són nens, però no necessiten totes les floritures per aprendre correctament, crec que es pot cridar l'atenció dels alumnes d'altres maneres, amb altres recursos. Sí volem que vagin aprenen conductes correctes i també conceptes, els tenim que mostrar la realitat com és, clar sí, al seu nivell. En fi, que si volem que creixin adequadament i que tinguin èxit en la interacció social futura, els hem de mostrar la forma de comunicació també real.

Això hem fa pensar i amb aquest comentari ja acabaré aquesta entrada, que no sé perque als nadons o als nens que comencen a parlar, els adults els hi diem diminutius de les coses. Com per exemple dir-li "mam" a l'aigua. Com adults els hi tenim que ensenyar a dir les coses correctament, pel seu nom convencional, tot i que no ho acabin de dir bé i diguin alguna cosa com "aia" en comptes d'aigua, però almenys estan aprenent part de la paraula real. Després la feina és nostra, ensenyar el concepte convencional. Aleshores els nens tenen que realitzar un doble aprenentatge i no ho enten, perque els seus pares havien acceptat la transformació "mam" i els entenien.